Exposicions temporals

Les coses que foren

Què diuen, què amaguen, què simbolitzen, els objectes del museu? Com parlen del passat de la ciutat? De què i de qui fan de símbols? Com diuen i com perceben Girona, les diverses llengües que l’habiten?

Aquesta exposició explica, a través d’objectes destacats i curiosos, històries de la ciutat, del seu patrimoni i de la seva gent. Els objectes narren històries, preserven records, i mantenen diàlegs entre ells i amb el passat. Parlen de coses i de gent que el temps ha amagat i que la memòria ha arraconat. Una relectura amb perspectives diverses crea nous relats que, des dels marges de la història convencional, posen de relleu algunes petites grans qüestions que han anat construint Girona.

L’exposició proposa un recorregut per les històries de la història de Girona i convida a exercir, manllevant-li l’expressió a Carles Rahola, el sentiment de noble curiositat per les coses que foren.

Sílvia Planas, comissària

Sintonies

“El 1960 Teresa Suñer va traspassar la línia vermella: va compondre una sardana”

Un sostre de vidre marcava, no només a Girona sinó arreu d’Europa, els límits de la composició per a les dones. Les peces dolces i d’inspiració melòdica eren tractades amb condescendència pels col·legues masculins, i les que requerien un desenvolupament harmònic o instrumental més generós es consideraven poc adequades, per massa virils, a la naturalesa de les dones. Però Teresa Suñer va traspassar la línia vermella: va compondre una sardana. Els Pol van ser tota una institució a Ràdio Girona. Paco Pol va entrar-hi com a tècnic i realitzador després de la guerra. El 1952 s’hi va incorporar Jaume Pol, qui ben aviat va començar a reunir aparells antics i va formar una col·lecció molt destacable. En Tinet, nascut el 1925, s’havia quedat cec de ben petit. D’esperit alegre i caràcter afable, de jove va aprendre a tocar l’acordió de botons amb el qual de més gran acompanyava els capgrossos i els gegants per Corpus i altres festes. Més endavant, amb el seu nou acordió, vermell i llampant, tocava El tiro-liro i altres èxits de la nova època, quan les cases de l’Onyar ja lluïen els colors vius de la democràcia.

Sardanes

Exposició Virtual, 2018

Confederació Sardanista de Catalunya i Generalitat de Catalunya

Comissaris / Curators

Joaquim Rabaseda i Anna Costal

Coordinació i Textos / Coordination and Texts
Joaquim Rabaseda i Anna Costal

Documentació / Documentation
Departament de secretaria de la Confederació Sardanista de Catalunya

Disseny / Design
Bis Dixit

Programació / Programming
Galileu.net

Traducció / Translation
Jane Bailey

Producció / Production
Confederació Sardanista de Catalunya i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Col·laboració / Colaboration
Obra Social “La Caixa”

Coordinadora de l’exposició. Visita guiada, 2014

Les músiques dels 1714s

2014, Museu de la Música de BarcelonaL’exposició temporal «Les músiques dels 1714s» presenta, d’una banda, les transformacions musicals en els anys de la Guerra de Successió i, de l’altra, la pervivència de la derrota catalana en les cançons orals i en les creacions musicals inspirades en el mite del 1714. Dins del marc del Tricentenari Barcelona 1714-2014.

Del 15 de maig al 19 d’octubre de 2014, al vestíbul de la Sala 2 Oriol Martorell de L’Auditori. Comissari: Jaume Ayats, director del Museu de la Música de Barcelona

Premsa

Espai 300, Les músiques del 1714, Televisió de Catalunya
La Coronela de Barcelona

Pep Ventura abans del mite. Quan la sardana era un ball de moda

2009, Museu de l’Empordà

Comissària

El mite

El mite de Pep Ventura (Alcalà la Real 1817 – Figueres, 1875) es va anar bastint i forjant paral·lelament a la invenció i difusió de la sardana com a dansa nacional de Catalunya. Des de la primera idealització del músic empordanès a la Historia del Ampurdán de Pella i Forgas, la llegenda aconseguí un èxit molt reeixit, sobretot al tombant de segle XX.

Les biografies sobre el músic sempre s’han basat, en més o menys mesura, en la imatge romàntica d’un pagès autodidacte, sense solfa, d’infància paupèrrima que, per intercessió de la musa popular, es dedicà a recollir cançons tradicionals catalanes i a inserir-les –salvant-les així de l’oblit– a la sardana, una dansa prehistòrica que arribà a l’Empordà a través de grecs i fenicis. Així, durant anys, hem conegut al Pep Ventura que la literatura catalanista amaga darrere una imatge volgudament tergiversada. Les finalitats polítiques –que al tombant de segle XX cerquen la creació i institucionalització de nous mites i noves tradicions per a una Catalunya moderna i sobirana– justifiquen la invenció d’una sardana tradicional, que s’imposa a tot el territori, fent necessària la visualització d’un demiürg per a «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan».

L’exposició

El fil argumental de l’exposició L’exposició temporal Pep Ventura abans del mite: quan la sardana era un ball de moda trenca definitivament amb aquest discurs tradicional. Presenta el músic empordanès en el context de la seva època, quan al teatre de la vila hi actuen companyies d’òpera italianes, els joves republicans ballen sardanes revolucionàries i les societats corals donen veu a la classe social obrera. Situa la seva trajectòria professional al bell mig de les transformacions socials i culturals que sotraguen l’Europa del vuitcents i les seves composicions musicals en relació a la nova societat de l’oci i l’espectacle. Es tracta d’una oportunitat única per copsar el bategar de la Figueres del segle XIX, i una bona ocasió per conèixer un bocí més de la història contemporània de Catalunya.

Premsa